El retrat

Tanco els ulls i la imagino. El primer que ve a la meva ment és el seu somriure,format per les seves blanques dents i creador del seu rostre alegre. Només en veure el seu somriure, fa que jo somrigui. La segueixo imaginant, a sobre la seva boca puc veure el seu nas petit que ve acompanyat per un “piercing” de color platejat que l’envolta. De sobte, venen a la meva ment els seus petits ulls negres, aquells que m’expliquen cada dia cóm està sense necessitat de paraules. Són foscos i envoltats per unes llargues pestanyes que fan que els seus ulls siguin preciosos. Els segueixo pensant i apareixen les seves fines celles per sobre d’aquests. I cobrint la seva front, acostuma a haver-hi un serrell que canvia de posició depenent del dia. Aquest serrell acompanya al seu cabell castany, de mitja llargada que o bé el porta recollit com solt i que acostuma a mantenir sempre ben llis i ben cuidat.
De sobte, tinc una visió global del seu cos de pell morena , d’alçada alta i de complexió prima. Caracteritzada per les seves bambes i els seus texans, cada dia sorprèn amb la seva roba, en la qual no hi falta mai cap complement.
Se sent el telèfon, és ella. El seu to de veu és alegre i sempre està disposada a crear un somriure en les persones que l’envolten. És una noia senzilla però a la vegada una persona amb un cor massa gran.
Després d’una llarga estona pengem. Tanco els ulls i somric. El millor retrat que puc fer d’ella es pot resumir en una paraula: amiga.
I com tots sabreu, aquesta amiga és la Raquel.